Teatro Real.- Pocs s’atrevirien a no qualificar Falstaff com la més arrodonida i malabarista de les òperes de Verdi. Quan després d’ Otello ja semblava que el compositor no tornaria als escenaris, Boito el tornà a embruixar amb l’argument que mai no havia fet una òpera còmica. De la conversa a l’acció no hi va haver temps per als dubtes. L’escriptor li va enviar al cap de pocs dies un projecte de feina irrebutjable, tot i que el músic sempre va dir que, a vuitanta anys, si ho feia era per no avorrir-se. Una coartada per si un cas, i per raons d’edat i salut, la peça quedava inconclusa, com no aturava de repetir a Boito en la seva correspondència.
Tornant al principi, Falstaff, com assegura Julián Budden, mira tant cap endavant com cap endarrere, de la mateixa manera que no són pocs els que afirmen que la darrera òpera és el punt de partida de la música italiana moderna. Falstaff és la perfecta simbiosi entre les harmonies més tradicionals i una dosi d’avantguardisme agosarat, com ho són els inabastables canvis de tonalitat que van sorgint en funció del moment, la circumstància i el personatge, identificat amb diferents instruments. Tot i aquesta modernitat, com per exemple els acords que acompanyen les dotze campanades de mitjanit -que segur que varen tenir incidència en Orson Welles, Falstaff irrepetible-, tampoc no hi ha dubte de les manifestes influències que podem trobar a tan peculiar partitura. A la conclusió del primer acte, amb el solo del tenor, s’endevina Wagner i Els mestres cantaires ; a la fuga de l’escena final, hi trobam punts de contacte amb el Don Giovanni de Mozart i fins i tot a la Pastoral de Beethoven, però sense perdre l’esperit de l’originalitat ni la magnificència melòdica de Verdi. Falstaff és com una pluja d’idees musicals perfectament combinades, com un calidoscopi polifònic en què tots els personatges són grans protagonistes de la funció. Quant al llibret d’Arrigo Boito, hi ha una clara intenció de ‘toscanitzar’ Shakespeare, alhora que exhibeix una finezza majúscula, escampant jocs de paraules que el músic aprofità per recargolar la partitura, amb què havien d’aconseguir que semblés fàcil el que era difícil.
Ple fins a la bandera al Real per veure l’espectacular muntatge de Laurent Pelly. Ja des que s’alça el teló queda clara l’esplendor de tot el que vindrà a continuació, amb una original articulació de diferents plans sobre l’entarimat, que es van obrint i tancant com si es tractés d’un objectiu cinematogràfic en el cas de la taverna on habita Falstaff o un enorme edifici ple d’escales que representa la casa dels Ford. Inconvenients: les llargues i contínues interrupcions de l’acció pels canvis d’escenari, que de ben segur no agradarien a Verdi, perquè les odiava; o la primera intervenció de les alegres comares, quan es mouen per amunt i per avall, de tal manera que no els permet una bona projecció vocal. Per una altra banda, el que funciona a la perfecció, com una explosió de bellesa, fastuositat i eficàcia, és el tram final, tot el tercer acte, amb les fades i companyia, mentre al fons una paret de miralls que reflecteix el bosc es va movent de manera que un altre cop l’espectador veu el mateix escenari des de diferents plans i on la il·luminació de Joël Adam juga un paper fonamental, que converteix la conclusió en un final de festa impressionant, no sense l’ajuda d’un cor esplèndid.
Pel que fa a l’orquestra, dirigida per Daniel Rustioni, va assolir aquest cim de variacions musicals plantejades pel compositor cuidant al màxim els detalls de la immensa paleta, dibuixant els canvis de to amb la mesurada intensitat que requereix la partitura, potser el més destacable de tot plegat. Roberto de Candia va fer un Falstaff eficient i molt adient dramàticament, però una mica curt d’extensió i flexibilitat, si hem de tenir en compte les prestacions que demana el personatge. Millor a Eh! Taverniere que a la declaració de principis de L’onore, ladri, mentre Joel Prieto, per part seva, és un futurible que va lluir bones maneres ja des del Nannetta. Vien qua, acompanyat per la Nannetta de Ruth Iniesta, la qual tampoc no va decebre amb el famós i delicat Ninfe! Elfi! Doridi! que va servir per arrodonir un magnífic tercer acte. La resta, un punt per davall les expectatives, però tot plegat un gran espectacle.
