Rolando Villazón i Thomas Hampson arriben a l’Antàrtida

MunicDues expedicions que competeixen en una cursa contra el temps i les adversitats per ser els primers a arribar al pol Sud. Aquest és l’argument de South Pole, l’òpera que va veure la llum diumenge a Munic en una de les estrenes més esperades de la temporada. L’Òpera Estatal de Baviera va posar tota la carn a la graella per dur a escena en les millors condicions l’obra d’un compositor no gaire conegut, el txec Miroslav Srnka, i el resultat va ser una llarga i càlida ovació.

Srnka i el seu llibretista, el dramaturg australià Tom Holloway, han bastit el que ells mateixos subtitulen una “doble òpera”, ja que la seva atenció es fixa simultàniament en les expedicions encapçalades pel britànic Robert Falcon Scott i el noruec Roald Amundsen, que, per rutes diferents, van creuar la superfície nevada de l’Antàrtida en una cursa que va guanyar Amundsen quan el 14 de desembre del 1911 va arribar al pol Sud. 35 dies després ho feia el grup britànic, que va trobar la mort en el camí de tornada.

El llibret se centra en l’obsessió comuna dels dos capitans i en els seus fantasmes personals, encarnats per aparicions recurrents de sengles figures femenines: Kathleen, la muller de caràcter fort de Scott, i una anònima Landlady, una amant d’Amundsen que es va suïcidar en ser abandonada. A la simetria dramàtica li correspon la simetria de la partitura, que comença i acaba amb el so rítmic del codi morse entonat per les veus. El primer telegrama avisa Scott que Amundsen es dirigeix al pol Sud i no al pol Nord com es creia, mentre un agitat conjunt vocal proclama l’objectiu, l’Antàrtida. És el punt d’arrencada d’una partitura profusa, exuberant, en la qual Srnka sembla haver abocat tots els recursos disponibles i més.

Connexió Coixet

Nascut a Praga el 1975, el compositor ja té al currículum un grapat d’encàrrecs de prestigi, incloent una òpera de cambra estrenada també a Munic el 2011, Make no noise, basada en el film La vida secreta de les paraules, d’Isabel Coixet. No és aquesta l’única connexió entre Srnka i la cineasta catalana: el corpus del txec també té una peça inspirada en La meva vida sense mi. L’escala de South Pole és una altra, per descomptat, començant pel motor principal de l’obra, una orquestra voluminosa i hiperactiva, de la qual el compositor extreu un bon grapat de sonoritats originals. Per contra, el tractament de les veus, com passa en tantes òperes del nostre temps, és menys reeixit, tot i encerts notables com l’escena concentrada entre Scott, Amundsen i les dues dones que tanca la primera part.

Kirill Petrenko, l’aclamat titular de Munic, va controlar amb mà ferma tots els estrats d’una partitura complexa que era la seva primera estrena absoluta d’una òpera, mentre que Hans Neuenfels signava un muntatge de gran nitidesa. Tot passava en un cubicle blanc, amb britànics a l’esquerra i noruecs a la dreta, presidit per una creu negra, l’objectiu a assolir. Tara Erraught (Kathleen) i Mojca Erdmann (Landlady) van aportar una calidesa necessària a una obra dominada per les veus masculines. Un dels encerts de Srnka és diferenciar britànics (tenors) i noruecs (barítons). Els primers estaven encapçalats per l’Scott hiperactiu, però de volum limitat, de Rolando Villazón, mentre que Thomas Hampson va ser un imponent Amundsen, un gegant amb peus de fang que rep el telegrama final que l’informa de la mort de Scott mentre la música es dissol en el silenci.